Ja som reserva de la biosfera

No per esperada, la confirmació de la notícia des de París es va rebre amb molta alegria a Tortosa, a les Terres de l’Ebre i al conjunt del nostre país. La UNESCO declarava aquest dimarts les nostres terres nova reserva de biosfera, culminant un treball intens i molt llarg en el qual han participat moltes persones, institucions i governs. L’atorgament d’aquest segell de qualitat, tanmateix, no significa el final de res, sinó més aviat el contrari. Tenim per endavant un camí molt llarg per recórrer, amb reptes igualment importants. Ens pertoca ara aprofitar aquesta distinció per traduir-ho en un guany tangible per als diversos sectors econòmics que en poden sortir beneficiats, com és el cas del turisme, l’agroalimentari i el medi ambient.

Vull tenir unes paraules d’agraïment cap als municipis que, pel bé comú, han entès que havien de quedar fora de la candidatura. Precisament, un dels reptes que tenim ara la resta de municipis inclosos en la nova reserva de la biosfera és ser capaços de fer arribar els beneficis que se’n desprenguin a aquest territori de la Ribera d’Ebre.

Toca ara, per tant, posar-nos a treballar amb la mateixa intensitat i amb la mateixa il·lusió en què es va gestar aquesta candidatura que tan bé ha acabat.

(Publicat al setmanari l'Ebre)

Pensions i atur

Ara fa pocs dies, li reclamava al Senat al Ministre Montoro la participació de la Generalitat en l’increment de la recaptació amb motiu de l’increment de l’IVA. El ministre em va contestar que això no era possible ja que l’Estat havia de fer front a moltes despeses, i utilitzant un argument ja recurrent a les Espanyes, em deia que es l’Estat qui paga les pensions dels jubilats catalans i les prestacions dels aturats catalans. En aquell moment, ja li vaig respondre que aquesta afirmació era una falsedat, ja que qui paga aquestes prestacions a Catalunya som els catalans i catalanes amb les nostres cotitzacions, i que també en aquest aspecte generàvem més ingressos que despeses .

En ocasió de l’actualització de les dades de la balança fiscal que ha publicat recentment el Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat, és moment de recolzar amb dades, extretes d’aquests treballs, aquesta afirmació.

En els últims cinc anys dels que disposen dades (2006-2010) es constata que els ingressos generats a Catalunya per cotitzacions i ingressos de la Seguretat Social superen a les despeses pagades en concepte de prestacions a Catalunya, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol, en el mateix període, les despeses superen i de molt els ingressos. Fixant-nos en el període 2006-2010, constatem com en cotitzacions de Seguretat Social, a nivell de l'Estat espanyol es registren uns ingressos de 644.519 milions d'euros, front a 684.903 milions d'euros en despeses, la qual cosa dóna un dèficit de 40.384 milions. En canvi, durant el mateix període, a Catalunya hi va haver uns ingressos per cotitzacions de la Seguretat Social per valor de 124.159 milions d'euros, i unes despeses xifrades en 117.856 milions, amb un superàvit resultant de 6.303 milions d'euros. Per tant, al conjunt d’Espanya es genera 40.384 milions de dèficit (46.687 milions si no es considera Catalunya), que es finança amb el superàvit de Catalunya i amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat . I a Catalunya, el sistema de seguretat social, incloent pensions i atur, genera en aquest període cada any un superàvit mig de més de 1.250 milions d’euros. I per tant, contribuint, també en aquest aspecte, a pagar les pensions i atur de la resta de l’estat espanyol.

Doncs bé, amb les xifres abans exposades queda ben clar que les pensions i les prestacions d'atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem els catalans. Per tant, que li quedi ben clar al Sr. Montoro, que als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l'Estat espanyol. Ens ho paguem tot nosaltres, amb les nostres pròpies cotitzacions, i encara dediquem una part important a pagar les prestacions dels espanyols.


Aquestes dades també les han de tenir presents tots aquells que van dient arreu de Catalunya i d’Espanya, que si fóssim independents no es podrien pagar les pensions i les prestacions d’atur. I tant que es podrien pagar! Es podrien pagar, i es podrien millorar.

(Publicat a e-noticies.cat)

Les pensions i l'atur a Catalunya

Les pensions i  l’atur a Catalunya.

Aquesta tarda, he preguntat a la sessió de control al senat al Ministre Montoro  . Es tractava d’esbrinar el motiu pel que l’increment de recaptació derivat de la pujada de l’IVA i dels impostos especials beneficiava exclusivament als pressupostos de l’administració central, i en canvi, no tenia repercussió a les CCAA, malgrat aquestes han de gaudir, en principi, del 50% i el 58% respectivament d’aquesta recaptació (per Catalunya estem parlant per al 2013 entorn els 1.200 milions d’euros, es dir 6 dècimes de dèficit menys). Li he explicat que si varen canviar la llei del IVA i les dels impostos especials, també podien canviar la LOFCA, als efectes que aquest increment de recaptació beneficies també a la Generalitat. No ha contestat, ha dit que poder ho faran al 2014 ( però nosaltres hem pagat l’IVA incrementat durant part del 2012 i tot el 2013), però en la seva justificació de la no resposta, ens diu  que tot aquest increment de recaptació  queda al pressupost de l’estat, ja que s’ha de pagar les pensions del jubilats catalans i les prestacions dels aturats catalans.  I cal recordar-li al ministre Montoro, que les pensions i les prestacions d’atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem el catalans. I després de fer-ho Catalunya encara acumula un dèficit fiscal entorn al 8% del seu PIB (entorn a 16.000 milions d'euros). Per tant, que quedi clar, que el senyor Montoro als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l’Estat espanyol, ens ho paguem nosaltres, amb les nostres cotitzacions i impostos, de fet paguem els de tots els catalans i el d’un part dels espanyols. No podem continuar escoltant aquestes falsedats contínuament. Els que estan en contra del procés de que Catalunya sigui un estat propi, tenen tot el dret a defensar –ho, però no poden fer-ho amb mentires, i menys falsejant les dades econòmiques i fiscals. Quedi clar “ les Pensions i l’atur a Catalunya el paguem entre tots els catalans”.

 

40 anys de la UNED

Aquest dijous s’ha fet l’acte institucional de clausura del 40è aniversari de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED). A Tortosa, els 40 anys del centre associat se celebraran l’any vinent. En el marc de l’acte celebrat aquesta setmana, s’han lliurat diferents guardons, entre els quals la Medalla d’Or de la UNED a la Federació Española de Municipios y Provincias (FEMP), en reconeixement a la col·laboració, implicació i aportació econòmica d’ajuntaments i diputacions en el manteniment dels 61 centres associats de la UNED a tot l’Estat.

Hem de reconèixer el caràcter pioner de la UNED en la implantació del model d’educació a distància, malgrat que avui ens pot semblar absolutament normalitzat. Durant els últims 40 anys, el model de la UNED ha permès a moltes persones accedir als estudis universitaris i assolir una llicenciatura.

A Tortosa, el centre associat de la UNED va ser una realitat als anys 70, gràcies a la implicació de les institucions locals però sobretot gràcies al suport i a l’aportació econòmica de José Celma, que durant molt temps va ser president del Patronat i, posteriorment, president del Consell Econòmic i Social de la UNED. Celma ha estat l’única persona que, a títol individual, ha rebut el reconeixement de la UNED en el seu 40è aniversari.

L’únic centre associat de la província de Tarragona ha permès que en aquests 40 anys moltes persones hagin accedit a uns estudis universitaris que, si no hagués existit la UNED, segurament no haurien pogut assolir. De fet, al llarg d’aquests anys, més de 1.200 persones s’han llicenciat en el centre associat de Tortosa.

Actualment, les universitats presencials estan molt més esteses al territori. A Tortosa tenim un Campus de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i també s’han desenvolupat altres universitats a distància que, com en el cas de la UNED, són referents a nivell mundial. En aquest sentit, vull recordar la tasca de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), també amb un centre al nostre municipi.

Tot plegat posa encara més de manifest l’aposta que van fer fa quaranta anys persones i entitats per fer arribar els estudis universitaris en molts llocs de l’Estat que difícilment haurien pogut somiar a tenir-ne d’una altra manera.

(Publicat a e-noticies el 22/03/2013)

Dia Internacional de l’Holocaust

L’any 2005, l’Assemblea General de Nacions Unides va designar el 27 de gener Dia Internacional de l’Holocaust, en memòria dels sis milions de víctimes de l’extermini nazi, la major part jueus, però també gitanos, discapacitats i homosexuals, que van morir en els camps de concentració de l’Alemanya d’Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial. Ahir diumenge es va commemorar precisament aquesta data, i diverses institucions al nostre país han fet diferents actes d’homenatge a les víctimes de l’horror nazi, una part de les quals, no ho oblidem, eren catalanes i catalans exiliats de la Guerra Civil que van acabar també compartint captiveri, tortures i mort amb els jueus en els mateixos camps de concentració.

Queden molt pocs supervivents d’aquella barbàrie. Els que hem tingut ocasió de conèixer-ne algun, el seu testimoni ens ha marcat per sempre. Els de la nostra generació tenim la responsabilitat de mantenir viva la seva flama i d’explicar als nostres fills que la condició humana, de vegades, es capaç de cometre atrocitats com l’Holocaust, on sis milions de persones, pel mer fet de ser jueus, van ser condemnades a la mort sense judici.

Sempre és oportú fer un cop d’ull a la història per no oblidar d’on venim. En el cas del poble jueu, és més oportú que mai, perquè encara avui, malgrat el que han patit, són objecte encara d’escarni i d’atacs per la seva religió o pel seu origen. I no parlo només dels negacionistes de l’Holocaust. Parlo d’aquells que d’una manera frívola, des d’una columna d’opinió d’un diari o des d’una tertúlia de ràdio, s’atreveixen a calumniar tot un poble amb una història tan llarga i amb episodis tan durs com els que han viscut els jueus. El poble jueu no només són els dirigents dels partits radicals i ultraortodoxos. Malauradament, el conflicte araboisraelià ha alimentat aquestes postures i ha contribuït a confondre encara més les coses. Com es pot acusar un poble com el jueu, que ha patit un extermini, de pretendre fer el mateix amb el poble palestí? La solució a aquest conflicte ha de tenir el diàleg i la comprensió mútua com a eixos vertebradors.

Els qui hem tingut oportunitat de conèixer de prop la cultura i el poble jueus, a través de la Red de Juderías-Caminos de Sefarad, de la qual formo part com a alcalde de Tortosa, ciutat amb call jueu, podem corroborar la vitalitat d’un poble, amb un llegat patrimonial molt important, que malgrat els episodis tràgics que ha viscut al llarg de la seva llarga històrica, sempre s’ha sabut sobreposar.

Ferran Bel i Accensi

(Publicat a www.e-noticies.cat)

La fórmula Rajoy-Montoro

Recentment la Unió Europea ha flexibilitzat els objectius de dèficit a l'Estat espanyol. Si l'anterior objectiu de dèficit per a 2013 estava fixat en el 3 per cent, del qual l'Estat se'n reservava un 2,1 % i les Comunitats Autònomes l'1,1%, ara el nou objectiu se situa en el 4,5%. Fruit d'aquesta flexibilització, el Govern ha adoptat un acord que incorpora als Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) la proposta de distribuir aquest dèficit entre els diferents nivells de l'Administració. El que més sorprèn és com ha decidit el Govern de l'Estat espanyol distribuir-lo: a les comunitats autònomes enlloc de flexibilitzar l'objectiu de dèficit i ampliar-lo, com ha fet la UE amb Espanya, li redueix de l'1,1% al 0,7%. En canvi, el Govern de Mariano Rajoy se l'autoeixampla en un percentatge superior al que li ha ampliat la pròpia Unió Europea, cosa que a priori no sembla gaire justa, fixant-se un objectiu de dèficit del 3,8 per cent front el 2,1 per cent anterior. Així, tenim que l'Estat espanyol demana per una banda a les autoritats comunitàries una flexibilització perquè veu que no arriba a complir amb els objectius previstos, mentre que al mateix temps exigeix a les CC.AA. que acotin encara més aquest objectiu.

Aquesta és la fórmula Rajoy-Montoro per potenciar les Comunitats Autònomes. Aquest tracte injust revesteix major gravetat encara quan analitzem quin percentatge de la despesa pública gestiona cadascun dels nivells de l'Administració. Així tenim que el Govern central, que en gestiona poc més del 50 per cent, es reserva el 85 % de la capacitat de generar dèficit. En canvi, a les Comunitats Autònomes, que gestionen el 35 % de la despesa, només se'ls assigna un 15 per cent dels objectius del dèficit. Es tracta d'una situació difícil d'entendre si tenim en compte que són les Comunitats Autònomes les que gestionen la sanitat, l'educació i els serveis socials, els autèntics pilars de l'estat del benestar que més cal preservar. La imposició del Govern espanyol a què les CC.AA. retallin en aquests tres àmbits les posa en un carreró sense sortida quant a compliment del dèficit. Mentre les autonomies ajusten i restringeixen els seus pressupostos, el Govern dels senyors Rajoy i Montoro s'autoconcedeixen la capacitat de generar més dèficit. Absolutament incomprensible. Per molts discursos de voler preservar l'estat de les autonomies, la realitat és una altra.

(Publicat a e-noticies el 9/11/12)

Els pressupostos de l’Estat i el Dia de la Marmota

És com la cançó de l’enfadós o com la pel·lícula “El dia de la marmota”. La repetició infatigable del mateix sense gairebé variació. Aquesta és la millor definició que he trobat per al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que el Govern de l’Estat ha presentat i que en l’anàlisi del seu detall ens mostra obres que s’estan repetint, pressupost rera pressupost, des de fa cinc anys, tant és si governa el PP com el PSOE. És el cas de les obres de descontaminació de l’embassament de Flix o les de la variant de la N-340 a l’Aldea.

Aquesta repetició de les mateixes partides pressupostàries, d’un any per a l’altre,  constata el fracàs del Govern de l’Estat espanyol al nostre territori i demostra que si els comptes anteriors ja ens deixaven malparats, encara podem anar a pitjor. El problema és que, a més d’arrossegar partides d’un pressupost a l’altre, també en desapareixen. Aquest és el cas de les variants de la N-420 a Corbera d’Ebre i Gandesa, o les ridícules quantitats que han posat per a l’autovia A-7 entre La Jana i El Perelló, una infrastructura necessària, molt reivindicada i que sembla que queda completament fora de l’agenda del Ministerio de Fomento, perquè no es veu per enlloc voluntat de consensuar una solució que eviti el trinxament de Campredó.

Aquest i altres “oblits” del Govern del Partit Popular ens enerven especialment quan veiem les generoses partides que destinen a l’AVE de Galícia, on governa el PP i segurament deuen voler continuar governant.

CiU presentarà esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat, però no tenim cap esperança que en prosperi cap. Alguna d’aquestes esmenes la pactarem amb altres formacions polítiques, com la que busca mantenir les aportacions per tal de garantir la continuïtat d’una institució centenària com l’Observatori de l’Ebre.

Deia que no tinc cap esperança respecte les esmenes perquè les úniques que van prosperar en els Pressupostos anteriors van ser les del PP. Veiem, per tant, que només hi ha opcions si qui presenta esmenes és el mateix partit que presenta els Pressupostos. Vaig tenir ocasió de comprovar en els pressupostos de 2012, també, que hi havia esmenes de senadors i diputats de llocs molt diversos de la geografia espanyola, i en canvi no n’hi havia cap de les Terres de l’Ebre. És per això que insto als representants del Partit Popular a les Terres de l’Ebre a presentar esmenes als Pressupostos igual que fan els seus companys al Congrés i al Senat als seus respectius territoris. Si ho fan, encara que no els calgui, comptaran amb el nostre suport.

Ferran Bel i Accensi

Portaveu de Pressupostos de CiU al Senat


Publicat a La Veu de l'Ebre (5/10/12)